El bloc "Artquímia" ha complert el seu 8è aniversari el gener del 2017. Vam néixer tímidament,com a bloc d'AA, la tardor del 2008 a l'INS Estany de la Ricarda del Prat i ens vam presentar de debò el gener de l'any 2009. Des del curs 2009-2010 fins al curs 2010-2011 vam continuar amb molta il.lusió a l'INS Gabriela Mistral de Sant Vicenç dels Horts . I el curs 2011-2012 vam retornar al Prat, començant una nova etapa a l'INS Salvador Dalí.
El més important de tot és que seguim pensant que QUALSEVOL NIT POT SORTIR EL SOL :-).
Per això a l'aula d'acollida- i a partir d'ara a l'aula ordinària- hi van néixer i hi naixeran paraules ....El curs 2007-2008 hi va néixer la paraula "BABELARTQUÍMIA.CAT". La vàrem presentar en públic per SANT JORDI com a preludi de la nostra EXPOSICIÓ DE TITELLES . Es una paraula de significat obert i plural .
I un dels seus significats és aquest :
"Babelartquímia" és una invitació a buscar entre totes i tots noves fórmules d'ensenyament i aprenentatge per atendre tots els móns personals, creatius i diversos que existeixen a les aules d'aquest jove segle XXI .
El curs 09-10 la paraula"BABELARTQUÍMIA.CAT" va ser presentada en el I CONGRÉS DE PRÀCTIQUES EDUCATIVES INNOVADORES AL BAIX LLOBREGAT.
Si vols saber què hi vàrem dir clica aquí :
El dol migratori a l'aula d'acollida
El juliol vam participar a la 20a Escola d'Estiu de la FUNDACIÓ SERGI de Girona dins del Seminari "Repercussions del procés migratori en la salut emocional i mental des d'un enfocament social i comunitari ."
I el curs 2010-2011 ens va regalar un començament màgic:
El mes d'octubre vam participar a les Jornades NOS+ALTRES 2010 de Figueres.
El novembre al VII Simposi de LLengua i Immigració de Girona i al 29è Festival Internacional de titelles de Bilbao ("IV Encuentro Internacional de títeres en femenino")
El gener de l'11 vam iniciar un nou projecte d'AA batejat amb el nom "Equipatges singulars, equipatges universals". També vam col·laborar amb les jornades "Sant Vicenç divers" que organitzava el Centre de Normalització Lingüística de Sant Vicenç dels Horts.
I... celebràrem la primavera de l'11 amb l'activitat quinzenal "Esmorzars, jocs i paraules"
A partir del setembre de l'11 vam iniciar una nova etapa:
De l'Aula d'Acollida a l'Aula Ordinària. Al nou institut no hi ha AA i aprofitarem tota la riquesa apresa en aquests 6 cursos d'acollida, per compartir-la a l'aula ordinària.
Estem molt contents d'haver retornat al Prat, la ciutat on va néixer el bloc.
També ens fa molta il·lusió i alegria dir-vos que el 28 de juny del 12 vam participar a la III Jornada de Titelles i Educació presentant de nou "Babelartquímia.cat",El dol migratori a l'aula d'acollida. Trobareu la crònica de la Jornada a les revistes online PUTXINEL·LII i TITERESANTE(la 1a en català i la 2a en castellà). El comentari sobre la nostra intervenció el podeu llegir en un paràgraf sota de la 3a imatge :).
El curs 12-13, un part d'artquímia va haver de sumar forces per poder guanyar una batalla molt especial i
l'altra part va continuar fent relalitat UTOPIES: El novembre del 12 va començar el curs-projecte pilot "CAPSES D'ANADA I TORNADA, del jo al nosaltres" i va donar resultats molt bonics.També vàrem presentar el projecte al "V Encuentro de Títeres en Femenino" de Bilbao. Teniu la informació a la part superior del marge dret del bloc.Esperem que us agradi :) !!!
El curs 13-14 el projecte va continuar i el 22 d'abril vam poder estar de nou a peu d'aula:
Una altra batalla guanyada !!!!!
El curs 14-15 el projecte de les capses es va convertir en un Seminari de treball molt enriquidor i fructífer.I personalment, els alumnes de 1rC i Aula Oberta de l'INS Salvador Dalí del Prat de Llobregat van fer ben seu el projecte : Moltes gràcies, GROCS!
El curs 16-17 iniciem una nova etapa a l'INS Barcelona-Congrés . Retornem a l'Aula d'Acollida, a l'origen on va començar tot ...
Continuem el camí amb coratge i entusiasme:
Som aprenents de VIDA !!!!
MOLTES GRÀCIES A TOTES LES PERSONES QUE ENS HEU ACOMPANYAT I AJUDAT A TIRAR ENDAVANT
"FEM L'ESCAMOT DELS QUI MAI NO RECULEN"
Joan Salvat-Papasseit
Il·lustració de Danile KatellLA CARTA DE LA TERRA
Font: Plataforma.cat
Il·lustració de Lim HengM’aturo en una benzinera de l’autopista, si fa no fa a mig camí entre Girona i Barcelona. Rere el taulell i la caixa veig dos empleats. Un és, per dir-ho així, de pell blanca i l’altre és, per dir-ho així, de pell negra. M’acosto al que és més a prop meu, és a dir, el blanc, i li demano, en català, si em pot cobrar. Educadament, em respon, en espanyol, si no em fa res d’adreçar-se al seu company de feina. Llavors m’adreço a aquest, és a dir, el negre, en català, i aquest em respon en català. Sortint de la benzinera i amb temps per pensar a l’autopista m’adono que l’escena que acabo de viure, per altra banda banal, és clara com una paràbola bíblica. És a dir: no sé si l’empleat blanc era, o no, català o si podia, o no, dir-se català. Però estic segur que el negre era català o que, en tot cas, podia dir-se català.
Llavors, això em porta a insistir en allò que tanta gent ha insistit ja, que escollir la llengua de comunicació en funció del color de pell o de l’origen ètnic aparent d’algú és pura discriminació. Un xinès que obté la nacionalitat espanyola i que viu a Catalunya és tan català com qualsevol altre català (i més que jo, per altra banda, ja que jo, català de nacionalitat francesa, no puc votar a les eleccions catalanes). Aquest espanyol d’origen xinès i resident a Catalunya té dret, doncs, a accedir a tots els oficis i feines en què parlar català és un requisit obligatori. Però, si s’adona que la seva aparença física li impedeix que els catalans li parlin català, se sentirà com un català de segona categoria, discriminat, o, simplement, no se sentirà gens català. I la conseqüència pràctica d’aquest sentiment sobre aquest xinès és que per vergonya, per desinterès o per rancor acabi tancant-se en un gueto social marcat per la línia que separen els que poden ser, per exemple, funcionaris de la Generalitat i els que no ho poden ser. Aquesta línia és invisible i permeable, i l’esforç per aprendre el català és el mateix que l’esforç per aprendre l’espanyol, però, al final, aquest esforç pot semblar inútil. I tot això en bona part per culpa dels que pensen fer-li un favor adreçant- se-li en espanyol, dels que tants anys de bombardeig mental deuen haver convençut que el català és una llengua purament regional, sense prestigi ni futur.
No parlar català a un immigrant és el pitjor favor que se li pugui fer. I, de retop, el pitjor favor que es pugui fer al concepte d’integració a la catalana i, en definitiva, a Catalunya mateix. Els immigrants que aprenen i parlen català són una mena d’herois perquè construeixen la Catalunya futura abans mateix que molts catalans s’adonin que aquesta Catalunya serà de colors diferents i amb una llengua parlada amb una munió d’accents diferents o que, simplement, només serà una província espanyola entre d’altres. Pensar que el català d’avui no és una llengua que pugui ser parlada per gent vinguda de tots els continents és un provincianisme miop que posa en perill la identitat d’un país sencer. El futur del català depèn de com els catalans vegin la seva llengua, i el millor instrument de mesura d’aquesta visió és l’observació de la llengua que parlen als nouvinguts, perquè a la velocitat a què moren les llengües —una defunció cada dues setmanes, segons els lingüistes—, només sobreviuran les llengües de territoris que combinin la policromia epidèrmica i la força identitària centrípeta. I el futur ja ha començat.
Joan-Lluís Lluís, A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Barcelona: Viena, 2011)
DIA INTERNACIONAL DEL LLIBRE INFANTILDes del 1967, el 2 d’abril, coincidint amb la data del naixement de l’escriptor danès Hans Christian Andersen, l’IBBY promou la celebració del Dia Internacional del Llibre Infantil per tal de promocionar els bons llibres infantils i juvenils i la lectura entre els més joves.
Cada any, una secció nacional té l’oportunitat de ser la patrocinadora internacional del Dia del Llibre Infantil i selecciona dos reconeguts autors del seu país, un escriptor i un il·lustrador, perquè elaborin el missatge adreçat a tots els infants, el cartell que es distribueix per tot el món i se’n promogui la celebració a les biblioteques, centres escolars, llibreries, etc.
Hi havia una vegada un conte que contava el món sencer. Aquest conte en realitat no era un de sol, sinó molts més que van començar a poblar el món amb les seves històries de nenes desobedients i llops seductors, de sabatetes de cristall i prínceps enamorats, de gats enginyosos i soldadets de plom, de gegants bons jans i fàbriques de xocolata. El van poblar de paraules d’intel·ligència, d’imatges, de personatges extraordinaris. Li van permetre riure, sorprendre’s, conviure. El van carregar de significats. I des d’aleshores aquests contes s’han continuat multiplicant per dir-nos una i mil vegades: «Hi havia una vegada un conte que contava el món sencer...».
En llegir, explicar o escoltar contes estem exercitant la imaginació, com si calgués entrenar-la per mantenir-la en forma. Algun dia, segurament sense que ho sapiguem, una d’aquestes històries vindrà a les nostres vides per oferir-nos solucions creatives als obstacles que se’ns presentin al camí.
En llegir, explicar o escoltar contes en veu alta també estem repetint un ritual molt antic que ha complert un paper fonamental en la història de la civilització: fer comunitat. Al voltant d’aquests contes s’han reunit les cultures, les èpoques i les generacions per dir-nos que som un de sol. Ho han fet tant els japonesos com els alemanys i els mexicans; les persones que van viure al segle xvii i nosaltres, que llegim un conte a Internet; els avis, els pares i els fills. Els contes ens omplen de la mateixa manera a tots els éssers humans, malgrat les nostres enormes diferències, perquè, en el fons, tots en som protagonistes.
Al contrari dels organismes vius, que neixen, es reprodueixen i moren, els contes, que neixen curulls de fertilitat, poden ser immortals. En especial, els contes de tradició popular que s’adeqüen a les circumstàncies, al context del present en què són explicats o reescrits. Es tracta de contes que les persones, en reproduir-los o escoltar-los, es converteixen en els seus coautors.
I hi havia una vegada, també, un país ple de mites, contes i llegendes que van viatjar pels segles, de boca en boca, per exhibir la seva idea de la creació, per narrar la seva història, per oferir la seva riquesa cultural, per excitar la curiositat i omplir de somriures els llavis. Era també un país en què pocs dels seus pobladors tenien accés als llibres. Però aquesta és una història que ja ha començat a canviar. Avui els contes estan arribant cada vegada a més racons apartats del meu país, Mèxic. I en trobar-se amb els seus lectors estan complint el seu paper de fer comunitat, fer família i fer individus amb més possibilitats de ser feliços.
