Font: Putxinel·li
Missatge internacional del Mestre Eduardo Di Mauro
per al Dia Mundial de la Marioneta 2014
El titella prové d’una de les formes més primigènies i originals de
l’art: el joc, i no l’objecte sagrat, com se sol suggerir. Neix amb el
joc desinteressat, espontani i transparent, el qual naturalment es torna
complex adoptant múltiples formes i continguts .
El titella, per la seva naturalesa transgressora, va ser temut i
perseguit per reis, emperadors, emirs, tsars o qualsevol altra forma
abusiva de poder, ja que sembla que aquest personatget de drap i fusta,
amable i picaresc, és portador també d’un agut talent per a la condemna i
la crítica, usant el sarcasme, la ironia i l’humor, amb enginy, ritme i
mordacitat.
Potser l’edat que majorment s’identifica en temperament amb aquest
mil·lenari art popular sigui l’adolescència, doncs clar, els joves són
portadors d’aquesta mateixa energia impregnada de certa
irresponsabilitat apassionada i assenyalen directament amb l’índex el
que consideren, el que jutgen, el que culpen i potser per això mateix,
sigui la joventut el blanc predilecte de les campanyes mediàtiques
universals que banalitzen l’essencial i fan apologia dels anti-valors .
Des de fa dècades, el nostre teatre de titelles ha dedicat bona part
del seu esforç als adolescents, mostrant-los una temàtica del seu
interès i estimulant-los a utilitzar els ninots per expressar tot allò
que els afecta i els commou. Sorgeixen des les seves veus, temes tabús
com la violència, les màfies, l’alcoholisme, la corrupció, l’embaràs
precoç, la solitud i molts altres, que ells aborden amb candidesa i
irreverència.
Eduardo di Mauro rep el Premi Gorgorito de Unima Madrid.
Poden i deuen els titellaires, elevar el seu món creador amb la
lectura, l’estudi, la investigació i l’experimentació de formes buscant
la bellesa i l’harmonia en la seva narració escènica, però no han
d’oblidar mai que la seva relació amb el teatre de titelles inclou
bàsicament el compromís.
I en parlar de compromís, paraula àmplia i de diverses accepcions, em
refereixo a la responsabilitat d’entendre quin és el nostre lloc al món
i quina és la nostra posició davant els múltiples casos de l’abús de
poder en la societat actual. Quins són els reis d’avui? Els emirs, els
xeics? Avui no solen estar asseguts en un ostentós tron llaurat de fina
pedreria i laboriosa talla. Avui solen estar on ningú els veu amb
claredat i posseeixen mitjans de comunicació que cada dia els santifica o
els amaga segons vulguin. Aquest rei de mil caps és el neo-liberalisme
corruptor i salvatge, aquest tsar són les grans corporacions
multinacionals, que en nom d’ampliar guanys i poder, no dubten a
destruir el planeta, a destruir la vida.
Aneu llavors els titellaires dels cinc continents a plantar cara a la
crueltat, la desigualtat i la injustícia, vagin amb la varietat
infinita de tècniques i estètiques buscant la seva personalitat
expressiva, però també amb el verb encès a denunciar, a mostrar
assenyalant amb el dit admonitori, com ho fan els joves, el que
consideren desvirtua el veritable desenvolupament cap a un món més humà ,
un món millor.
Eduardo Di Mauro
2014
Teatro TEMPO
Venezuela
Si voleu ampliar
