Francesc Serés, que publica ‘La pell de la frontera’
Francesc Serés torna a la prosa literària per explicar dotze anys d’experiències amb la immigració
DIFERENTS DESTINS “Hi ha immigrants que se’n surten; d’altres són Ulisses sense Odissea”
INTEGRACIÓ “Treballar junts a ple sol de juliol en condicions molt dures crea vincles”
LA CULTURA DE L’ESFORÇ “La lliçó més interessant és que el determinisme social es combat”
Francesc Serés continua amb la seva escriptura que escriu i descriu el país on viu. La pell de la frontera (Quaderns Crema) és una crònica de les seves vivències amb els immigrants amb nom i cognom i els catalans que treballen amb ells. Com a contrapunt intercala un capítol en una residència d’escriptors als EUA, un contrast entre l’ambició de qui aspira a renovar la literatura i a explicar el món i qui només vol fer carrera literària.
Com s’emmarca aquesta novel·la entre les altres? La pell de la frontera és la tercera pota
de La força de la gravetat i La matèria primera, el meu intent d’escriure el país que estem vivint. Molt sovint la realitat publicada no coincideix amb la realitat viscuda per molta gent i volia explicar una realitat que contrastés amb el discurs oficial. La matèria primera està escrita abans que comencés la crisi, però ja es veien els forats per on aquesta s’introduiria, les estructures febles que s’ensorren els anys següents. Ni document ni ficció, prosa literària. Sí, no pots treballar només amb informació. Volia fer un relat la lectura del qual no fos només de present, sinó que tingués versemblança i credibilitat. La història que explico és arquetípica del que passa a altra gent i en altres llocs. No ho vaig a buscar a altres indrets, m’ho trobo a casa. Aquest és el meu llibre sobre Àfrica, sobre l’efecte que fa en mi la immigració.
El mapa és Baix Cinca i Segrià. Ho vaig haver d’acotar molt. Tot el que explico ho he viscut, tot passa entre Saidí i Alcarràs, un microcosmos que explica una altra realitat, la global. He fet treball de camp durant dotze anys, conec tots els immigrants que apareixen al llibre. I vaig partir del lloc més calent, on hi havia més fricció, allà on la proporció de la immigració era la més elevada. Un indret que se situa en la divisió entre Aragó i Catalunya, allà on el canvi i la polarització feien també d’eix i articulació. És un recipient molt petit però que conté la totalitat del món, dels fets i de les coses. Vivíem una globalització de facto, perquè era el món qui venia a buscar-nos. Més de 50 nacionalitats, en temps rècord: Ghana, Togo, Sud-amèrica, Europa de l’Est, Extrem Orient… La globalització abans que se’n sentís parlar, una internet de carn i ossos.
Al llibre hi ha moltes fronteres. Moltes, esclar, religioses, econòmiques, culturals i lingüístiques, però sobretot la frontera moral. Què fas quan al teu poble arriben quatre-cents africans en un mes? Com ho gestiones? El que ho ha acabat estabilitzant és la feina. Una mena de democràcia de l’esforç. Treballar junts a ple sol de juliol en condicions molt dures crea vincles i respecte.
Hi ha hagut conflictes? El conflicte hi és present, esclar, però més que conflicte hi ha el desgast, la fatiga dels materials humans i la fricció lògica entre grups. M’hauria de remuntar al 1992 per recordar un episodi veritablement violent. El que sí que es veu és que el canvi s’entoma com es pot, que la fricció té conseqüències per a tothom. Això és inevitable: el meu món quasi ha desaparegut. Però és normal que els mons desapareguin…
Com són aquests immigrants? Hi ha gent que se’n surt i d’altres són Ulisses sense Odissea. Surten en pasteres, sols, s’hi juguen la vida i poden estar sis o set anys vivint sense papers, sense drets ni assistència mèdica. Però tot això, esclar, ho has de poder explicar sense sensacionalisme ni discurs bonista, que no deixen de ser altres formes de falsejar la realitat.
Què opina dels autors que guanyen fama i diners parlant de la penúria del Tercer Món? No puc ocupar totes les veus. Narro a partir de la meva experiència, el que em passa a mi. Només puc explicar els altres de manera aproximada, no puc impostar la seva veu. Seria una narrativa de domini: si jo t’explico a tu, acabo tenint la meva veu i la teva i traeixo el sentit moral de la narrativa. No podia començar escrivint: ‘Em dic Omar…’ Jo no he viscut la seva peripècia de perill, de fam, de misèria… He treballat amb ells, per això no provo d’esgotar la veu de l’altre, sinó de ferla comprensible. Quina lliçó en treu? He viscut amb ells, hi he treballat i fins i tot els he fet de mestre. He vist com arribaven i com alguns se’n sortien. No he volgut fer una narrativa del fracàs, l’èxit també hi és. La lliçó més interessant és que el determinisme social es combat. Aquesta gent pren riscos inimaginables per mirar de millorar de vida. Quan veiem aquella gent penjada allà a dalt, a la frontera de Melilla, què pensem? Entre altres coses, que vivim una situació privilegiada però també acomodatícia. El millor de tot és que els immigrants ens han posat un mirall que ens fa preguntes i que ens demana que ens posem en el seu lloc. Fa deu anys, a totes les sobretaules es parlava d’hipoteques i d’accions, com si el model econòmic també fos un model personal. El problema és que el model econòmic té conseqüències personals per a les quals no estàvem preparats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada